BERIMBAO I CAPOEIRA

EL BERIMBAO


Fa uns nou anys em vaig trobar per casualitat amb un xicot que feia sonar un instrument molt estrany per a mi i que em va atraure fortament l’atenció. Estava de visita a Sao Paulo (Brasil) i rodant per una espècie de mercadet de carrer en una paradeta d’artesania, un personatge de pell morena i rastes a l’estil Bob Marly tocava una música estranya, amb un regust de malenconia mentre exposava els seus articles a la venda en una manta prou gastada i descolorida.

La meua atenció és va deslligar del objectes que venia, més bé ja no recorde com eren aquells collarets i penjolls de llavors de l’Amazònia, el que em resultava encisador era el so d’aquella mena d’arc rústic amb una carabassa enganxada i la forma de tocar aquell instrument. El personatge pareixia absent i concentrat a produir aquelles notes penetrants i greus mentre mantenia un moviment rítmic quasi imperceptible. A penes ballava i es movia suaument com les fulles dels xops acaronades pel vent.

Es fa difícil imaginar quina mena de sensacions va tenir el meu cos i quines preguntes em van vindre al cap en uns segons. Va passar un cert temps abans de reaccionar i de començar la meua investigació de turista ignorant. No obstant això, al cap de poc ja sabia que aquell aparell es deia berimbao i que el so tan estrany provenia de la carabassa que feia de caixa de ressonància i de la forma d’arrimar-lo i apartar-lo de la panxa del músic. Una pedreta marcava l’acurçament o allargament del fil d’aram que era la corda, ( i en conseqüència sonava més o menys greu la nota) mentre un bastonet entre els dits, la colpejava rítmicament.

Poc més vaig esbrinar del meu interlocutor que semblava sorprés que jo no coneguera tot el que envoltava aquell instrument i, com que era tan normal per a ell, no em sabia explicar res més, sols afegí que es tocava en la capoeira. Tot açò em va despertar un interès molt fort per conèixer què era aquell instrument del dimoni i per a què s’utilitzava.

He de dir que fora de les referències que puga fer per definir aquell fet, no podré expressar la riquesa de noves sensacions i emocions que em va provocar el berimbao en gairebé uns minuts inesperats de contacte, i l’entorn en el que es va produir aquella trobada. Amb el temps he comprés que el berimbao i la capoeira son tot una cosa.

El berimbao s’utilitza per a donar el ritme adequat a la capoeira i no es poden separar l’un de l’altre si bé en rituals del candomblé, o balls com la samba també s’utilitza el berimbao i és evident el lligam que hi ha entre les religions animistes de Brasil i la capoeira, però això no és el que vull tractar ara.

Pel que he llegit, hi ha evidències en gravats anteriors al segle XIX, en les quals la capoeira s’acompanyava de un tamboret, però la documentació és escassa i no se sap exactament si també hi havia el berimbao, i quan s’ajuntaren el berimbao i la capoeira. Per altra banda on ha estat associat i reivindicat amb més força és a Salvador de Bahia pel fet que és allí on desembarcaren els esclaus africans per primera vegada. També ha estat present amb força en Rio de Janeiro i Pernambuco.

El berimbao és un instrument fet amb una vara d’un arbust que es diu berimba, una carabassa com a caixa de ressonància, un fil d’aram que fa de corda, ( cremaven rodes de camió i agafaven el fil d’aram que hi ha entre el cautxú), una pedreta o una moneda per a puntejar la corda i una vareta fina per a colpejar-la, mentre als dits es sosté una mena de cistelleta tancada amb llavoretes dins, el “caxixi” que fa un sorollet rítmic i compassat. El so complet s’aconsegueix arrimant la carabassa contra el ventre del músic i deixant l’espai just per a la nota que volem aconseguir. Segons el so que fan hi ha tres tipus de berimbaos .

Se sap que a Angola hi ha instruments musicals semblants amb noms diferents segons el lloc, i com que al Brasil apareix després de l’ arribada dels esclaus africans a principis del segle XVI, i a més no hi ha referències anteriors d’este instrument, s’accepta que tant la capoeira com el berimbao fóren importats des de l’Àfrica pels esclaus, si bé, en Brasil es barrejaren amb aportacions indígenes i d’altres cultures fins a prendre la forma definitiva que ara coneixem tant de la capoeira com del berimbao. De fet, pren el nom al moment que per a fer l’arc, s’utilitza una rama de berimba, un arbust de fusta molt dura i flexible que abunda en algunes regions quasi desèrtiques i inclements de Brasil on es refugiaven els negres fugits i rebels al segle XVII. Allí s’organitzaren en una forma de vida independent Quilombos que va fer tremolar el poder polític dels blancs.

La capoeira és una dansa barrejada de lluita corporal que els afrobrasilers inventaren per defensar-se dels esclavistes i negrers d’una forma dissimulada a la volta que eficaç i contundent, tant amb els peus i mans com amb el mateix instrument musical que compassa la dansa. El berimbao, segons el que es diu, podien emprar-lo a mode de llança en distància curta contra l’enemic, però a més a més, si li llevem la carabassa, es talment un arc, i com a tal podria disparar fletxes en un moment de necessitat, a més de portar (evidentment) el ritme dels capoeiristes mentre dansen. Així que tenim un arma, el berimbao, i una forma de lluita, la capoeira, tots dos junts. Però també tenim al mateix temps, una dansa i un instrument musical que marca el ritme.

Pot ser que eixa qualitat múltiple haja estat responsable que la capoeira tinga un passat molt dramàtic i estiga poc documentada, perseguida des de sempre pels governs brasilers de tots els temps i colors, ara la monarquia, ara la república, perquè tots ells veien un moviment poderós que temien no poder controlar, i que creixia a gran velocitat al carrer entre les classes més pobres. La resposta dels polítics sempre ha estat l’extermini de la capoeira.

Un dels episodis històrics més recordats de la capoeira es va produir en la guerra contra Paraguai, 1865-1870, quan el govern va prometre a centenars de capoeiristes empresonats que si lluitaven contra Paraguai els deixaria en llibertat. Segons la versió popular, foren milers els que perderen la vida i malgrat que la participació del àgils capoeiristes fou vital per a Brasil, mai se’ls reconegué el dret a la llibertat i la capoeira continuà prohibida fins a entrat el segle XX.

Al 1889 en la proclamació de la República es dicta un decret dissuasori que condemna entre dos i sis mesos de presó els que practiquen capoeira. (Cal imaginar com devien ser les presons d’aquell moment al Brasil i la gran quantitat de gent que empresonaren). Al 1930, Jetulio Vargas pren el poder i comença una època de reformes populars entre les quals hi ha el reconeixement de la capoeira, i al 1937 per primera vegada és reconeguda en acte oficial pel governador de Bahia. En este procés final, el Mestre Bimba va jugar un paper vital adaptant-la a l’època i aconseguint el reconeixement de esport nacional i que les classes altes de Brasil començaren a practicar-la. En 1995 es reconeguda com a esport pel Comitè Olímpic de Brasil.

Per acabar he de dir que el berimbao també té una llegenda molt bonica, pot ser no tan antiga com el mateix instrument, però que ens emociona des del sentiment creatiu:
«Això era una vegada, una xicota que passejava per la selva i quan travessava un riuet va abaixar el cap per a beure, aleshores va ser atacada per un home que d’un colp a la nuca la va matar. En morir la jove es va produir un fet màgic, el seu cos es va transformar en la fusta llarga de berimba, els braços i cames en la corda, el seu cap en la caixa de ressonància i el seu esperit…en la música sentimental que sona cada vegada que toquem el berimbao»

Toni Ferri